Helena Rotés Rull a Agnès Varda 2018-02-05T15:06:44+00:00

 

Per a la Margot, que vol “fer cinema”…

 

Helena Rotés Rull a Agnès Varda.

Ara no sé si vaig ser jo o vas ser tu qui em va suggerir el seu nom, però un cop m’he capbussat en el seu món, les seves pel·lícules, les entrevistes… no sabria dir un altre nom de persona relacionada amb el cinema que em resultés més significatiu. I t’agraeixo que m’impel·lissis a escriure sobre ella perquè ha estat una experiència molt agradable l’aventura de conèixer algú de qui en tenia tan sols una visió parcial… intensa però incompleta. Aquesta sensació de que el personatge passa a formar part del meu cercle íntim, com si fos de la família, perquè ara sé molts detalls de la seva vida i de la seva obra… Sé com és casa seva, en uns baixos del carrer Daguerre al XIVème arrondisement  ̶i cal ser un “animal de cinema” per anar a viure, i quedar s’hi tota la vida, a un carrer que es diu “Daguerre”! De fet un dels seus documentals més personal és diu “Daguerrotips” i és un compendi de retrats de personatges que habitaven els comerços de seu carrer durant els anys 70, quan encara no s’havia iniciat el procés de globalització que ha fet desaparèixer de les nostres ciutats el comerç lligat a l’artesanat… Son gairebé sempre parelles, ell produeix, ella ven i porta els comptes… Agnès Varda es mira aquests personatges amb curiositat d’antropòloga, no els jutja, els contempla com indicis d’un món que vol comprendre, que voldria estimar. Sap que si volem canviar el món primer cal saber com és, aquest món, què volen, què somien els que l’habiten ̶els hi pregunta als seus veïns comerciants què somien quan somien, alguns no somien mai, una diu que “no té temps”, el que és solter somia en casar-se i tenir una família… L’interessa saber qui son aquells que no tenen veu, els “anònims” no perquè no tinguin nom, sinó perquè ningú no sap el seu nom… la gent no exactament marginal, sinó invisible per banal, que forma part del paisatge sense destacar per cap motiu, ni tan sols la misèria. Comenta amb orgull que el seus documentals sovint l’han portat a descobrir, en l’atzar de la seva recerca, personatges singulars que han parlat davant la càmera i han esdevingut “algú” que tenia una història per contar i de qui ara molts sabem el nom… Com a la seva darrera pel·lícula, que tan sols he pogut veure en fragments, i que ha codirigit amb “J.R”, un artista “del carrer”, de 34 anys… Ell s’ha fet conegut a França enganxant fotografies de gent del carrer, en gran format, a les parets d’edificis ruïnosos… Tots dos passegen per la França rural fent fotografies  ̶ ell ̶  i buscant establir un diàleg  ̶ ella ̶  amb les persones fotografiades… Prefereixen, com fa l’arquitecte i expert en “deambulacions” Francesco Careri, els llocs mig abandonats o suburbials, oblidats dels urbanistes, on la gent estableix les seves pròpies normes d’ocupació de l’espai… I descobreixen Jeanine, una dona que es resisteix al desnonament en una caseta al final d’un carrer que ha quedat buit dels seus habitants. JR empapera les façanes de les cases abandonades d’aquest carrer amb la foto de Jeanine: “Fer visible l’invisible” deia Paul Klee… I ben segur que Agnès Varda coneix aquesta cita perquè es va formar com historiadora de l’art, a l’École du Louvre, i això es fa notar en molts aspectes: en l’estètica acuradíssima, però que és sempre un camí, no una finalitat, de pel·lícules com “Le Bonheur”, rodada als anys seixanta, aquells temps de sobtada prosperitat després de la postguerra que va desconcertar la joventut i la va abocar a la revolta del 68… aquells temps en que la “Felicitat” es va arborar com bandera front a la moral burgesa de l’esforç, la resignació, l’obediència i el patiment com a font de coneixement… I amb imatges bellíssimes de la vida plàcida d’una parella jove ens descobreix la tragèdia que pot encobrir tanta bellesa. La felicitat com a finalitat última pot generar molt dolor de la mateixa manera que la bandera de la llibertat pot ser l’excusa de molta violència  ̶ la guerra del Vietnam, per exemple, en aquells anys. Agnès Varda, explícitament, defuig la violència, no la nega, sap que a cops pot ser legítima, però no l’interessa, no l’interessa la confrontació, la lluita, la seva lluita va per altres camins… Ella es defineix com a feminista però no hi ha en la seva obra cap tipus de “denúncia” a la manera del feminisme radical, la seva mirada busca descobrir i atorgar un valor a allò que tradicionalment considerem com “femení” en sentit negatiu, la poesia de la quotidianitat, el plaer de fer coses sense esperar cap reconeixement social, la no-professionalització  ̶ser dona vol dir, entre altres coses, rebutjar aquest circ que els homes han muntat com a “societat”… sempre m’ha semblat que l’univers dels homes no és massa interessant, la guerra, els morts, els ferits (jo he viscut la guerra) l’agressivitat a la feina, guanyar molts diners, manar… mai no m’ha interessat- diu Agnès Varda en una entrevista; segons ella no es tracta de que les dones facin les mateixes coses que fan els homes, sinó que tots junts intentem construir una altra manera de viure. El camí de la seva lluita es fa molt explícit a la seva pel·lícula més coneguda, “Les Glaneurs et la Glaneuse” (2000), on s’inspira en una pintura de François Millet molt popular a França  ̶se’n van fer milers de reproduccions presents a la majoria de cases de la petita burgesia ̶  on veiem unes dones acotades collint del terra les espigues de blat que han quedat després de la collita…

 

És el treball més humil al camp, el dels que no tenen res i recullen del terra el que els altres han deixat  ̶”glaner” vol dir això en francès, i crec que no tenim una paraula en català, o l’hem perdut, per referir-nos a aquesta pràctica. Agnès Varda parteix del quadre de Millet per indagar si aquesta activitat encara es fa a la França del seu temps, i troba que al camp i a les ciutats molta gent viu del que els altres no volen, o han llençat, i dona veu i posa cara a moltes persones que no s’avergonyeixen d’aquest modus vivendi, ans al contrari, el reivindiquen com una protesta contra el malbaratament sistemàtic de recursos que practiquem en la nostra “societat de l’abundància”; per aquest motiu Agnès Varda celebra la troballa d’un quadre de Jules Breton, un pintor amb menys prestigi que François Millet, però també molt popular: el  retrat d’una “glaneuse” forta i guapa, ben dreta amb el feix sobre les espatlles, adoptant la mateixa actitud davant la càmera…

Després, deixa anar el feix d’espigues i agafa ella mateixa la càmera que ens enfoca…

Agnès Varda ens interpel·la, m’interpel·la,  i de sobte m’adono que si he començat aquest escrit dirigint-me a la meva filla que “vol fer cinema”, pensant en tot el que ella podria aprendre d’una figura com Agnès Varda, de la seva manera de treballar el format documental com si fos “ficció”, tot son pel·lícules, diu, la textura, la construcció narrativa és la mateixa, el seu menyspreu envers els recursos clàssics del cinema convencional  ̶ acció, decorats, melodrama ̶  de la importància que li atorga al muntatge  ̶ és ella qui s’encarrega dels muntatges de les seves pel·lícules, i ho reivindica amb orgull…, però amb molta incertesa pel ressò una mica antiquat que pot tenir la forma epistolar… “sonarà” com l’escrit d’una dona vella, i ningú en vol res de les dones velles… De sobte, Agnès Varda m’ha donat la mà i m’ha ensenyat a mi, que no faig cinema  ̶ mentre ens mostra els seus cabells blancs i les taques a la pell ̶  que puc aprendre amb ella a “espigolar” allò que ningú vol, allò que resta oblidat als marges dels camins… i  fer-ho reviure, com d’un tubercle pansit en creix una nova planta.

Helena Rotés, Barcelona 1954