Les cuines d’Akerman 2017-10-05T11:28:03+00:00

Cuinar, menjar, rentar, fregar, embetumar sabates, embetumar-se. Un cop has fet tot això, tornem-hi que no ha estat res. I vinga, i torna-hi. Un dia rere l’altre, a voltes dos o tres cops al dia. Quan ja tot està endreçat de nou, agafes el diari, a la primera ratlla l’abandones i fas gargots per evadir-te de l’espai, del temps, de l’acció. Un pom de flors, escoltar la ràdio, hidratar-se la cara, posar-se cremes, ballar, observar-se, interrogar-se. Quan el mirall retorna la imatge: calar foc, calar-se foc. Explotar. Saute ma ville, Chantal Akerman, 1968.
La primera cuina d’Akerman, abans d’explotar, està localitzada en un suburbi, bloc de pisos, torre de pisos, d’aquells que es construïen en el no-res, ni camp, ni ciutat. Milers, centenars de milers de cuines com aquesta s’escampaven per Europa. Cuines construïdes en la ressaca de reconstrucció postbèl·lica i en plena guerra freda. Cuines de barri pensades i construïdes des dels postulats de l’arquitectura moderna seguint les directrius del teòric per excel·lència de la modernitat arquitectònica i urbanística Le Corbusier, que va dir: “La femme sera heureuse si son mari est heureux. Le sourire des femmes est le don des dieux. Et une cuisine bien faite vaut la paix au foyer. Alors fait es donc de votre cuisine le lieu du sourire féminin!”1. Un somriure femení que té destinatari. “Et que ce sourire rayonne de la cuisine sur l’homme et les enfants présent sautour de ce sourire. Il fallait y penser. Bien sûr!”2

El 1962, Moulinex llança la campanya publicitària “Moulinex libère la femme”. La indústria bèl·lica s’havia reconvertit en indústria de línia blanca, d’electrodomèstics.

Davant dictats i falses promeses-trampa, la resposta: calar foc, incendiar, explotar, fer-se explotar. Cremar l’espai i l’adscripció de l’arquetip. Cremar per poder construir, per poder-se construir.

Saute ma ville interromp, qüestiona el discurs de la feminitat postbèl·lic. Saute ma ville irromp en el moviment de revolta generalitzat del seixanta-vuit. És de per si un film insurreccional.
Saute ma ville s’inicia amb una cançó-melodia i acaba amb la mateixa cançó-melodia que surt del cos de la protagonista, la mateixa Chantal Akerman. Ella no ha cremat, surt indemne –no sé si del tot– de l’explosió. Ha fet volar les imatges de la feminitat. El foc, no acaba amb ella.

El tempo de la cuina

No passen deu anys que Chantal Akerman torna a la cuina amb Jeanne Dielman, 23 Quai Du Commerce, Bruxelles, després que una nit l’assaltés la idea de fer-la. En una setmana pràcticament enllestí el guió. Però es concedí i regalà tot el temps, tot el temps que requereix pelar unes patates, posar-les a bullir i fer-les comestibles. Preparar un tall de carn i arrebossar-lo amb farina, amb ou i després fregir-lo, davant la càmera, a temps real. La rapidesa de la idea contrasta amb el ritme lent del cuinar i de totes les accions prèvies i posteriors que requereix.
Chantal Akerman, en una entrevista a Telérama3, manifestava: “Vaig partir d’algunes imatges molt precises de la meva infantesa: la meva mare que jo veia a la pica; la meva mare carregada de paquets. No volia fer naturalisme, sinó, a partir d’una imatge molt estilitzada, assolir l’essència de la realitat”.

Segons les seves paraules, la directora volia fer visible allò que dia rere dia havia vist fer a les dones de la seva família, la seva mare i les seves ties. Accions que totes i tots hem vist fer, dia rere dia a les nostres mares, a les nostres tietes. Accions que, paradoxalment, restaven fora del cinema, fora de tota representació.

Chantal Akerman posa el focus en el fer quotidià que ha fet possible la subsistència de la societat malgrat que ha estat invisible per a la interpretació economicista de mercat, de la política. Espai no dit. Acció ignorada que restava en una mena de llimb, de no-res. Si l’acció –cuinar– quedava en el llimb, els subjectes de l’acció –tradicionalment les dones– restaven invisibles.

Les pràctiques culinàries se situen en el nivell més elemental de la vida quotidiana, en el nivell més necessari i més menyspreat.

Pràctiques culinàries amb una elevada càrrega de ritual, de ritualització i amb una poderosa inversió afectiva: en el cas de Jeanne Dielman, el seu fill.

Reprenc el vessant economicista del tema. Cuinar és una activitat vinculada a l’economia de mercat, repeteixo, sense el cuinar, sense l’economia de vida, no existiria l’economia de mercat, tal com les economistes feministes ens han fet veure. I Jeanne Dielman intervé en l’economia de mercat des de la prostitució, com a intercanvi monetari, com a contracte econòmic. La prostitució com a metàfora. Després d’haver cremat el model de feminitat dels seixanta a Saute ma ville, Chantal Akerman ha volgut tornar a aquell espai, la cuina, i remirar amb més deteniment el que passa a les cuines i a les dones que hi ha a les cuines. Ha calgut cremar, per a repensar la quotidianitat, allò real i donar-li el temps que requeria.

Raó del cos

El 2015, filma la seva darrera producció No home movie. El documental se centra en les converses que Chantal Akerman manté amb la seva mare. L’utillatge tècnic és el mínim. Càmeres petites i una BlackBerry.
Chantal Akerman fa diversos viatges per veure la seva mare malalta i filma les converses que mantenen. Converses interrompudes i represes per les anades i tornades de la cineasta.
La primera conversa té lloc a la cuina, una cuina d’habitatge popular, al voltant de la taula de fòrmica. Rajoles a les parets. Els fogons, la pica, la nevera, el microones. Elles dues en un microcosmos. Estança closa, acollidora i protectora. La cuina. Sona música a la ràdio. “No menjo molt, però menjo cada dia”.  “Vigila l’alimentació, mare”. La mare manté la rutina, el ritual de menjar. Ara és la filla, Chantal Akerman, qui té cura de la mare. “Menja patates, les patates són bones i tenen proteïna”, li diu. Frases, paraules que de ben segur la filla va sentir quan era petita, dites per la seva mare.

Conversa interrompuda. Es reprèn el contacte via Skype. La mare a Brussel·les, Chantal Akerman a Oklahoma. “Vull mostrar que no hi ha distància al món” diu Akerman a la seva mare. La mare: “voldria tenir-te als meus braços”.
Setembre, tercera setmana, Akerman torna a ser a casa la mare a Brussel·les. “La teva mare va ser una feminista al principi del temps”, afirma Akerman, i la resposta de la mare és breu: “Ella va viure en harmonia”. Aquí comença un tirar enrere en el temps, la joventut de la mare i de la filla en una mena de troca. Un recuperar experiències que han configurat memòria. Les pràctiques jueves i el posterior abandonament. L’arribada de les tropes alemanyes a Polònia quan la mare és jove, una arribada que no va causar gran sorpresa al principi i que després, de mica en mica, va mostrar la maldat en tota la seva cruesa. Als primers temps de l’ocupació no es podien imaginar el que passaria després. Irromp a la conversa l’esdeveniment que ha marcat la seva vida. L’exili. Eludeix tota referència directa a l’experiència del camp de concentració d’Auswitch.

No home movie és un exercici de memòria, de recuperar la memòria, entreteixint la memòria de la mare i la de la realitzadora amb informacions que Chantal Akerman ha recollit d’altres familiars. La memòria, recuperar el fil de la tradició en un exercici de transmissivitat. I aquest és probablement un dels temes centrals de No Home Movie. Quan la modernitat ha fet bandera del presentisme, renunciant al passat, Akerman atorga valor a la història.
L
a cuina es converteix en espai d’experiència i de transmissió de memòria, un recordar perquè no torni a passar.

Nova separació i conversa per Skype. “¿Per què em filmes?”, pregunta la mare. “Perquè filmo totes les mares”, respon Akerman. Al retorn, un altre mes de setembre, les dificultats físiques de la mare s’han agreujat. Pràcticament no parla. “Explica’ns una història, mare”. Però ja no té energies ni per parlar. Dorm, o dormisqueja.
Mentre la mare dorm, situa davant la càmera la cuidadora de la mare, una dona llatina, que li formula la pregunta inefable a Chantal Ackerman: “¿Tu no tens fills?” Resposta: “No”.

Ara és Chantal Akerman qui explica. I ho fa a la cuidadora de la seva mare, en un exercici de memòria. La transmissió de la memòria, la memòria de l’experiència que resumeix amb “va estar a Auswitch”. La mare continua dormint.
Akerman presentà la pel·lícula pocs mesos després de la mort de la seva mare i al cap d’uns mesos més, va morir ella. Suïcidi o no, què importa. Va morir, va ser “xuclada endins/de l’úter viu”4, en paraules de Maria Mercè Marçal. Reprodueixo el poema

Morir: potser només perdre forma i contorns
Desfer-se, ser
Xuclada endins
De l’úter viu,
Matriu de déu
Mare: desnéixer

Maria Mercè Marçal, Raó del cos. B

Anterior
Següent
  1. “La dona serà feliç si n’és el seu marit. El somriure de les dones és un do dels déus. I una cuina ben feta és la pau de la llar. Feu doncs de la vostra cuina el lloc del somriure femení.”
  2. “I que aquest somriure llueixi de la cuina estant sobre l’home i els fills presents al voltant d’aquest somriure. Calia pensar-hi. Naturalment!” Transcrit per Clarisse, C.; Cuisine, recettes d’architecture, Besançon, Éditions de l’Imprimeur, 2004, p. 18.
  3. Chantal Akerman, entrevista en Telérama, citada a Luce Girad “Hacer de comer”, dins La invenvención de lo cotidiano. 2. Habitar, cocinar. Michel de Certeau, Luce Girad, Pierre Mayol. Mèxic D.F., Universidad Iberoamericana, 1999, p. 157.
  4. Maria Mercè Marçal, Raó del cos, Barcelona, Edicions 62-Empúries, 2000, p. 41.