La noche eterna 2019-03-06T13:36:26+00:00

Carmen Guarini i Marcelo Céspedes, fundadors del col·lectiu Cine-Ojo,realitzen el 1991 La noche eterna, film dedicat a crear una memòria documental sobre els moments més crítics dels jaciments de carbó de Río Turbio. Es tracta d’una explotació minera argentina situada a la frontera amb Xile, gestionada per l’empresa estatal YPF, que en aquell moment vivia l’amenaça de privatització. Així apareix la incertesa sobre el futur i l’ombra de la pèrdua de llocs de treball, pobresa i desestructuració per a la població que s’havia establert a la zona, especialment a partir de l’impuls dels projectes de desenvolupament industrial impulsats per Perón, a finals dels anys 50 del segle passat. Guarini i Céspedes s’apropen amb la seva càmera a un conflicte local que té, però, un significat universal, i on es posa en joc – com sempre en aquests casos – la capacitat de mobilització i resistència de la classe treballadora quan s’enfronta a les onades neoliberals de l’estat. En aquest cas el desenllaç van culminar el 1994, dos anys després de la filmació d’aquest documental, amb la definitiva privatització de l’empresa i la consegüent crisi econòmica i social de la població. Les imatges que construeixen la narració d’aquest conflicte són, d’una banda, els testimonis directes. Els treballadors, que expliquen les condicions de treball a la mina, l’organització de les reunions sindicals, les manifestacions, les declaracions dels líders, les seves experiències de vida i treball. Però les dones també hi són, subjectes fonamentals per a la resistència, l’economia i la sostenibilitat familiar i

social. La càmera de Guarini i Céspedes recull amb una mirada pròxima, respectuosa i còmplice, les veritats de la realitat que descriuen els homes i les dones. Immersos en un espai on la nit és eterna, uns treballen en la foscor gairebé tot el dia i uns i altres semblen destinats i destinades a un present i un futur que els impedeix prosperar com esperaven, determinats per  unes condicions socials que es repeteixen inexorablement. Igual com a La sal de la tierra (Herbert Biberman, 1953) – referència inevitable en relació amb aquest tema – , La noche eterna fa justícia estètica a la classe treballadora(subjecte considerat subaltern per les narratives oficials o pels mitjans de comunicació majoritaris) perquè busca i aconsegueix mostrar la dignitat individual dels homes vinculats a la mina, que gestionen i argumenten, lluiten i s’enfronten al conflicte com veritables protagonistes, a través d’unes imatges totalment allunyades de la banalització de tants reportatges televisius. I, seguint l’exemple de Biberman, se centra en un altre subjecte encara més menystingut, minoritzat o invisibilitzat com són les dones. Companyes d’aquests treballadors, aliades i actives en la lluita que, mitjançant el registre documental d’escenes de la vida quotidiana, apareixen, apoderades i exigents. Són figures imprescindibles tant per a la sostenibilitat de l’economia familiar, de les cures i del suport emocional  en l’espai domèstic, com per a la seva participació en les mobilitzacions i l’activisme en defensa de les reclamacions laborals, econòmiques i socials.

Guarini i Céspedes aporten altres elements per construir una aproximació històrica i contextual al conflicte que es descriu. Com és el cas d’un conjunt d’imatges d’arxiu provinents dels noticiaris relacionats amb les polítiques industrials del govern peronista, que ens situen perfectament en els  precedents temporals i, amb tot, aconsegueixen de situar-nos no tant en el lloc de l’empatia o la identificació sinó en l’espai precís del malestar, allò on rauen i conflueixen les raons dels i les protagonistes. La creació d’aquest espai de recepció és el mèrit indiscutible d’aquest documental on es fa evident el posicionament polític de la pràctica documental dels dos cineastes, compromesos en un trajecte continuat al llarg del qual han anat demostrant com construir espais visuals on el subjecte documentat, individual o col·lectiu,  pugui ser part activa en el relat de la seva realitat social i personal. El treball documental i les estratègies de posada en escena d’aquest duet cinematogràfic es converteixen així en un radar atent, respectuós i còmplice, adaptat sempre a la intensitat i les vibracions d’aquesta narració.

Anterior